Meditació de tardor, He Jiaying

Joe Andoe

L'essencial s'esbadella.

Violetes

I cap d'entre vosaltres ja no es recordarà
de mi, jo que us hauria tan greument estimat.
                                                    Renée Vivien

Couleur café

Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra arrossegar-me.[...]
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d'anar a vostres peus: com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.
                                                       Fragment "Sum vermis", J. Verdaguer

Ets tu qui em tragueres del si de la mare
i em confiares als seus pits;
acabat de néixer, em van dur a la teva falda,

                                                                          fragment salm 22

Apol·lo i Dafne, Bernini

los blancos pies en tierra se hincaban,
y en torcidas raíces se volvían.

                     fragment de Garcilaso de la Vega

Hey, hey, babe, I got blood in my eyes for you

«Quan vos perseguesquen en una ciutat, fugiu a una altra» Mt 10, 23

amarg i suau
ha estat cansat
som-hi!
           

obriu les mans
que no ho veieu
n’hi ha per tothom

        El petit de cal Eril

La distància entre el tacte dòcil

Ryan McGinley

de la  meva pell,
el moviment de la teva mà
i el que pots dir-me'n
quan te la pregunto mig burleta
és un abisme.
No sé si podrem dir alguna cosa
més tard
o d'aquí a una hora
sobre com els dits se t'acomoden
en alguns plecs i s'entretenen
en alguns altres.
Si podrem dir el desig dels ulls,
el part dels ulls
de la il·lusió que ara ens mossega
els rostres.
L'estremiment que ens recargola
els cossos.

Aquest pou m'incomoda:
massa fosca
entre les paraules
i les coses.
                                                     (esbós)

D'UN CACTUS 

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó, bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se, va esquerdar el test.
Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,
dalt d'una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.

                                 Maria Antònia Salvà

                                
                                                                     Furgant per les llivanyes i juntures
                                                                      trobí el vell drac encara aferrissat.
                                                                               MARIA ANTÒNIA SALVÀ

                                                     Furgant per les llivanyes i juntures
                                                     d’aquesta paret seca, entre mac

                                                     i mac d’oblit, entre les pedres dures  
                                                     de cega desmemòria que endures,

                                                     et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
                                                     Et sé i em sé, en el mirall fidel
                                                     del teu poema, aferrissadament
                                                     clivellar pedra de silenci opac
                                                     -dona rèptil, dona monstre, dona drac,
                                                     com el cactus, com tu, supervivent.

                                                                                       Maria-Mercè Marçal

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver amb ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, amb nua testa,

                                      fragment LXVIII, Ausiàs March

Les verges - Gustav Klimt

càlids vespres verds
grocs ho trobes
blaus ho perds
taronges respostes

la vida mai nostra

                                                                    poncelles vermellenques

            

                  LES NOIES

El record necessita dir algun nom

per conviure amb allò de què té por.

Pensa en ella: la va començar a perdre

en abraçar-la la primera nit.

L'home trenca el passat com una guardiola

i a dins no hi va trobar res més que fosca.

En els ossos del temps no hi ha tendresa.

Els llocs ja no existeixen.

Les noies ja són velles o estan mortes.

                                    Joan Margarit

when far away an interrupted cry
came over houses from another street,

but not to call me back or say goodbye;

         






                                             http://vimeo.com/9839122 - Robert Frost

llum.

         però deixa'm parlar!

NO TINC ARA TEMPS
No tinc ara temps
de cavalcar els encesos
cavalls.
             Sento que tanquen
el bar.
            Anem a la segura
mort transitòria
del son.
             I fem per començar
noves formes de vida.

                               Joan Vinyoli

OCTUBRE
Els vidres, nets del baf de llum calenta.
S'obre l'ull clar de la tardor, i ens mira
cansat d'ésser indulgent, d'haver de dir-nos
amb molta paciència, com sempre,
que trepitgem aquests castells de sorra
d'oblit, i ens afanyem. Tampoc enguany
no ens salvarà cap malentès: a l'hora
serem al lloc on ens hem convocat.
   I acudim a la cita, resignats,
mentre les fondes llanes femenines,
amb una dúctil passió d'orquídia,
s'arrissen lentes i persuasives,
es retallen i es cusen, s'insinuen
fins que han empresonat els cossos rossos,
els companys que han begut sol amb nosaltres
i encara els eixams d'ànimes abelles
se'ls dispersen i brunzen flama, llengües
de l'esperit del foc: però des d'ara
recollits, més i més cauts i lunars,
més i més blancs al fons de galeries
de mines tortes. Meditem enginys-

                            Gabriel Ferrater

                              Valses poéticos. 1

                                                               1.15-2.25

"No bastava amb veure-ho una vegada més, sinó que els agradava deturar-s'hi"
                                                                                                       

Ruth Bernhard

           TRES NOIES
Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans entrellaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.

Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.

¡Oh nova glòria, bon tost memòria!
¡Ulls que llampeguegen i boca ardent,
mans entrellaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!

                                   Josep Carner

Era d'aquesta espècie gegant que sol aparèixer passada la canícula, d'un gris-verd elegantíssim, llarg com el dit. Movia el caparró, graciós com un cor estilitzat, al cim del tòrax curt i esvelt que contrastava amb l'opulència de l'abdomen. Avançà una mica i es deturà mirant endarrera, com si li cridés l'atenció alguna cosa: un altre plegamans, més petit, que s'hi atansava com amb por. Vaig comprendre de què anava: el primer era la femella, el segon el mascle; recordava haver-ne llegit alguna cosa ja fa anys. El mascle estengué les ales amb una mena d'estremiment i se li posà damunt prenent-la entre les potes. Jo ho observava amb aquella barreja de curiositat i de fàstic que ens fa sentir el misteri de la renovació de la vida; la cosa durava i durava; havia passat una hora llarga i el pigmeu seguia sobre la geganta. Un estremiment a penes perceptible el recorria; estava com extasiat. Jo havia encès la meva pipa, disposat a saber, rellotge a la vista, quant duraria la cerimònia i em revenien estirabots d'en Soleràs: "L'amor és sublim pel qui el fa i obscè per qui s'ho mira." Els quarts i les mitges hores anaven passant; els estremiments es prolongaven. Cansat d'observar-los me'n vaig anar a fer un tomb pels encontorns. Un parell d'hores després torno al meu observatori: la parella hi era encara. El mascle continuava com extasiat damunt d'ella, però ja no tenia cap: ella, amb el seu graciós caparró girat endarrera, el devorava a poc a poc i resultava impossible de saber si aquells últims estremiments eren de plaer o de terror o de totes dues coses a la vegada.

                                                                                              Incerta glòria

Romania 1975, Henri Cartier-Bresson

                                                                                                                                       glicina. Gute nacht

                                                                                                                           i és veritat que quan no hi ets surto pitjor a les fotos

hauríem d'aturar-nos tan sovint

"una estació experimental per a la fi del món"

Brassaï

deixa créixer l'estrany
deixa créixer l'estrany
deixa créixer l'estrany
el qui cada vegada
et parla
tu el sents
com per dintre et desborda
ara et mira
i et veus des de fora
fins que entens que ets tu
qui tens al davant
et tens al davant
et tens al davant

Jules Olitski

Spleen et idéal

i els meus cabells als quatre vents;
i aquest mirar tan indecís,
ara amargant, ara endolcit,

GENT A LA PLATJA

La dona aparca el cotxe a un carrer vora la platja.

Baixa i, a poc a poc, treu i desplega

Blue lines X, Georgia O'Keeffe

la cadira de rodes.

Després, agafa el noi, que s’ha fet gran,

l’asseu i li col·loca bé les cames.

Aparta uns quants cabells que li van a la cara

i a poc a poc empeny,

sentint que el vent li fa onejar la roba,

la cadira de rodes cap al mar.

Entra a la platja pels taulons de fusta,

però els taulons s’aturen a uns deu metres de l’aigua.

A prop, el socorrista mira el mar.

La dona aixeca el noi de la cadira

per sota els braços i, d’esquena a l’aigua,

avança mentre els peus inerts del xicot

deixen uns solcs tristíssims en la sorra.

L’ha dut fins a on arriben les onades,

l’ha deixat a la sorra i torna enrere

a recollir una ombrel·la i la cadira.

A prop, el socorrista mira el mar.

Els últims metres. Sempre falten

els maleïts, terribles últims metres.

I mentre cadascú mira el seu mar,

seran aquests que et trencaran el cor.

No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.

Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls

del socorrista, ni en el mar. L’amor

són aquests últims metres. La seva soledat.

                                              Joan Margarit

(a classes de català em diuen que)
"l'excepció és un perill"

Henri Cartier-Bresson

"Tot seria revelació si ho acollíssim en estat naixent"
                                                       Albert Soler

                                                                                 res més maco que tu menjant prunes   
                                                                                                                        Joan Colomo



            LES PRUNES D'OR

En un incomparable triomf, Migdia mor.

Passada pel flameig, la terra s'aclivella.

Aglaia seu a l'ombra de la prunera vella.

Relluen delitoses, endins, les prunes d'or.

Oh cos d'Aglaia, bru com saonada fruita,

cimat de cabellera com d'una nit mortal!

Els llavis se li baden per a la dolça lluita

i té en els ulls un caire brillant com de punyal.

Les prunes d'or a Aglaia reüllen temptadores.

Són en una illa verda, cenyida de claror;

en el redós, a penes hi ha fresses torbadores:

un fregadís de mates, l'insecte en bonior.

Aglaia sent un mot. ¿És ella o el brancam?

I l'aire es torç, ardent d'una flama frisosa,

i la calitja parla d'una terrible fosa.

L'agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!

Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla ...

Superbament s'aixeca, damnant el seu descans,

i enfonsa en la prunera les cobejoses mans

i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la.

I l'arbre, que amb un lleu serpejament de branques

sembla oferir-nos l'or, la mel d'algun pecat,

s'estremeix un moment de la ferocitat

del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.

                                      Josep Carner, Els fruits saborosos.

               


                           AVUI, MÉS ALTS

Avui, més alts, ens recordem de vespres similars,
caminant junts per un hort sense vent
on el rec es desborda fins a cobrir la grava,
ja lluny de la glacera.

Vénen les nits portant la neu, i els morts udolen
a sota els espadats, en caserols on bufa el vent, perquè
l'Adversari va fer preguntes massa fàcils
en camins solitaris.

Feliços ara, però no més junts que abans,
veiem la vall amb cases que hi fan llum;
allà baix al molí s'atura el martelleig
i els homes van a casa seva.

Sorolls de l'alba portaran
llibertat per a alguns, però no aquesta pau
que cap ocell pot contradir, que passa,
però encara és aquí, i que ja és prou, perquè, estimada,
o suportada, alguna cosa ha omplert aquest moment.

                                                         W. H. Auden (1928)

                                                         Sat-cit-ānanda

les ferides s'obriran
per acollir-te

                    Tomàs Lluc

 "Amagueu-vos a la pols"
                         (Isaïes, 2:8- 21)

Henri Cartier-Bresson

Bon vell de rondalla, faré amb tu el camí? Quan canti els meus versos, sonaràs amb mi?

"Gute Nacht", Winterreise - Schubert

There will be blood, diuen

Emma Arvida Bystrom

                               Podem ser amics i tot el que vulguem (Le hérisson)

                                         Brindemos que hoy es siempre todavía

       Regina Spektor - Laughing with

                                                             Andante sostenuto

"Digues també per què plores i dins el teu cor et lamentes
quan sents parlar de la sort dels dànaus argius i de Troia:
l'han obrada els eterns, i són ells que a tants la ruïna
han filat, perquè hi hagi cançons per als homes a néixer."

                                                                L'Odissea

                               

                                                                 

            Torna a parlar. 
             Lear (I, I)

                  

               PAÍS
Al teu país el sol ho crema tot
i has vingut a la recerca
d'ombra.
              Al meu país
es fa fosc molt d'hora
i he vingut assedegat de llum.

La fam d'aquell pa de set
ha desaparegut
en trobar-nos.


                      Manuel Forcano

la dansa

                                                                    

                                                                          Mumford and Sons - Little lion man

"les roses de tardor són esplèndides, tristes..."

"Vas ser la riota dels grans, 
i la mestra més volguda
dels infants"

           OVIDI MONTLLOR

                 LVI

Chant d'automne

I

Bientôt nous plongerons dans les froides ténèbres;
Adieu, vive clarté de nos étés trop courts!
J'entends déjà tomber avec des chocs funèbres
Le bois retentissant sur le pavé des cours.

Tout l'hiver va rentrer dans mon être: colère,
Haine, frissons, horreur, labeur dur et forcé,
Et, comme le soleil dans son enfer polaire,
Mon coeur ne sera plus qu'un bloc rouge et glacé.

J'écoute en frémissant chaque bûche qui tombe
L'échafaud qu'on bâtit n'a pas d'écho plus sourd.
Mon esprit est pareil à la tour qui succombe
Sous les coups du bélier infatigable et lourd.

II me semble, bercé par ce choc monotone,
Qu'on cloue en grande hâte un cercueil quelque part.
Pour qui? — C'était hier l'été; voici l'automne!
Ce bruit mystérieux sonne comme un départ.

II

J'aime de vos longs yeux la lumière verdâtre,
Douce beauté, mais tout aujourd'hui m'est amer,
Et rien, ni votre amour, ni le boudoir, ni l'âtre,
Ne me vaut le soleil rayonnant sur la mer.

Et pourtant aimez-moi, tendre coeur! soyez mère,
Même pour un ingrat, même pour un méchant;
Amante ou soeur, soyez la douceur éphémère
D'un glorieux automne ou d'un soleil couchant.

Courte tâche! La tombe attend; elle est avide!
Ah! laissez-moi, mon front posé sur vos genoux,
Goûter, en regrettant l'été blanc et torride,
De l'arrière-saison le rayon jaune et doux!

                                      

Que el vent s'endugui
tots els trossets
de la meva carn
que no encaixen
amb els teus ulls
o amb el teu coll.

- (...) ¡Tots hem nascut per conquerir l'univers i no conquerim ni una merda! L'univers és bell, però no es deixa; com totes les noietes virginals de la mirada tan clara, tan agressiva, tan esquerpa, tan salvatge. Tot ve a ser sempre la mateixa història. Un ho ha provat tot: domar aquests àngels gruits, empollar la geografia, forçar l'abisme viscós de la metapsíquica i el freudisme, redimir els esclaus. ¡Si en seria de gloriós redimir-los! Però no es deixen. El proletariat no es deixa, probablement per les mateixes raons fosques i per tant fortíssimes que no es deixen l'univers, els ectoplasmes, les pagesetes angelicals, la geologia. (...) ¿Per què és tan bell ni no el podem posseir? ¿Per què aquesta fam immensa i aquest immens univers no estan fets l'un per l'altre? Ve un moment que l'home es diu: maleïda fam, que voldries més que l'univers, ¡l'univers sencer no et saciaria, és Déu que caldria devorar!
(...)
Ve un moment que l'home es diu: ¡és Déu que vull menjar-me! I Déu es deixa.

                                                                                              Joan Sales, Incerta glòria

INRI

        facilis descensus Averni

           "la hoguera, la hoguera, la hoguera"

Man Ray

                AQUÍ

Se m'han tornat les coses

com encenalls cremats.

He deixat els meus passos

fora d'aquí:

sabates molt gastades.

No moure'm.

Passar molt de temps

aquí.

     -Se m'ha tornat un corrent

silenciós, que no veig, el temps.