Meditació de tardor, He Jiaying |
diumenge, 29 de desembre del 2013
dimecres, 25 de desembre del 2013
dilluns, 23 de desembre del 2013
dilluns, 16 de desembre del 2013
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra arrossegar-me.[...]
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d'anar a vostres peus: com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.
Fragment "Sum vermis", J. Verdaguer
Ets tu qui em tragueres del si de la mare
i em confiares als seus pits;
acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
he vingut en la cendra arrossegar-me.[...]
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d'anar a vostres peus: com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.
Fragment "Sum vermis", J. Verdaguer
Ets tu qui em tragueres del si de la mare
i em confiares als seus pits;
acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
fragment salm 22
diumenge, 15 de desembre del 2013
divendres, 13 de desembre del 2013
dimecres, 4 de desembre del 2013
dilluns, 2 de desembre del 2013
La distància entre el tacte dòcil
Ryan McGinley |
el moviment de la teva mà
i el que pots dir-me'n
quan te la pregunto mig burleta
és un abisme.
No sé si podrem dir alguna cosa
més tard
o d'aquí a una hora
sobre com els dits se t'acomoden
en alguns plecs i s'entretenen
en alguns altres.
Si podrem dir el desig dels ulls,
el part dels ulls
de la il·lusió que ara ens mossega
els rostres.
L'estremiment que ens recargola
els cossos.
Aquest pou m'incomoda:
massa fosca
entre les paraules
i les coses.
(esbós)
dilluns, 25 de novembre del 2013
Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó, bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se, va esquerdar el test.
Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,
dalt d'una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.
Maria Antònia Salvà
Furgant per les llivanyes i juntures
trobí el vell drac encara aferrissat.
MARIA ANTÒNIA SALVÀ
Furgant per les llivanyes i juntures
d’aquesta paret seca, entre mac
i mac d’oblit, entre les pedres dures
de cega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.de cega desmemòria que endures,
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivellar pedra de silenci opac
-dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent.
Maria-Mercè Marçal
dijous, 21 de novembre del 2013
dimarts, 5 de novembre del 2013
LES NOIES
El record necessita dir algun nom
per conviure amb allò de què té por.
Pensa en ella: la va començar a perdre
en abraçar-la la primera nit.
L'home trenca el passat com una guardiola
i a dins no hi va trobar res més que fosca.
En els ossos del temps no hi ha tendresa.
Els llocs ja no existeixen.
Les noies ja són velles o estan mortes.
Joan Margarit
divendres, 25 d’octubre del 2013
when far away an interrupted cry
came over houses from another street,
but not to call me back or say goodbye;
http://vimeo.com/9839122 - Robert Frost
dissabte, 12 d’octubre del 2013
dissabte, 5 d’octubre del 2013
divendres, 4 d’octubre del 2013
OCTUBRE
Els vidres, nets del baf de llum calenta.
S'obre l'ull clar de la tardor, i ens mira
cansat d'ésser indulgent, d'haver de dir-nos
amb molta paciència, com sempre,
que trepitgem aquests castells de sorra
d'oblit, i ens afanyem. Tampoc enguany
no ens salvarà cap malentès: a l'hora
serem al lloc on ens hem convocat.
I acudim a la cita, resignats,
mentre les fondes llanes femenines,
amb una dúctil passió d'orquídia,
s'arrissen lentes i persuasives,
es retallen i es cusen, s'insinuen
fins que han empresonat els cossos rossos,
els companys que han begut sol amb nosaltres
i encara els eixams d'ànimes abelles
se'ls dispersen i brunzen flama, llengües
de l'esperit del foc: però des d'ara
recollits, més i més cauts i lunars,
més i més blancs al fons de galeries
de mines tortes. Meditem enginys-
Gabriel Ferrater
dilluns, 30 de setembre del 2013
diumenge, 15 de setembre del 2013
TRES NOIES
Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans entrellaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.
Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.
¡Oh nova glòria, bon tost memòria!
¡Ulls que llampeguegen i boca ardent,
mans entrellaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!
Josep Carner
dissabte, 14 de setembre del 2013
Era d'aquesta espècie gegant que sol aparèixer passada la canícula, d'un gris-verd elegantíssim, llarg com el dit. Movia el caparró, graciós com un cor estilitzat, al cim del tòrax curt i esvelt que contrastava amb l'opulència de l'abdomen. Avançà una mica i es deturà mirant endarrera, com si li cridés l'atenció alguna cosa: un altre plegamans, més petit, que s'hi atansava com amb por. Vaig comprendre de què anava: el primer era la femella, el segon el mascle; recordava haver-ne llegit alguna cosa ja fa anys. El mascle estengué les ales amb una mena d'estremiment i se li posà damunt prenent-la entre les potes. Jo ho observava amb aquella barreja de curiositat i de fàstic que ens fa sentir el misteri de la renovació de la vida; la cosa durava i durava; havia passat una hora llarga i el pigmeu seguia sobre la geganta. Un estremiment a penes perceptible el recorria; estava com extasiat. Jo havia encès la meva pipa, disposat a saber, rellotge a la vista, quant duraria la cerimònia i em revenien estirabots d'en Soleràs: "L'amor és sublim pel qui el fa i obscè per qui s'ho mira." Els quarts i les mitges hores anaven passant; els estremiments es prolongaven. Cansat d'observar-los me'n vaig anar a fer un tomb pels encontorns. Un parell d'hores després torno al meu observatori: la parella hi era encara. El mascle continuava com extasiat damunt d'ella, però ja no tenia cap: ella, amb el seu graciós caparró girat endarrera, el devorava a poc a poc i resultava impossible de saber si aquells últims estremiments eren de plaer o de terror o de totes dues coses a la vegada.
Incerta glòria
dimarts, 9 de juliol del 2013
divendres, 24 de maig del 2013
dijous, 9 de maig del 2013
GENT A LA PLATJA
La dona aparca el cotxe a un carrer vora la platja.
Baixa i, a poc a poc, treu i desplega
Després, agafa el noi, que s’ha fet gran,
l’asseu i li col·loca bé les cames.
Aparta uns quants cabells que li van a la cara
i a poc a poc empeny,
sentint que el vent li fa onejar la roba,
la cadira de rodes cap al mar.
Entra a la platja pels taulons de fusta,
però els taulons s’aturen a uns deu metres de l’aigua.
A prop, el socorrista mira el mar.
La dona aixeca el noi de la cadira
per sota els braços i, d’esquena a l’aigua,
avança mentre els peus inerts del xicot
deixen uns solcs tristíssims en la sorra.
L’ha dut fins a on arriben les onades,
l’ha deixat a la sorra i torna enrere
a recollir una ombrel·la i la cadira.
A prop, el socorrista mira el mar.
Els últims metres. Sempre falten
els maleïts, terribles últims metres.
I mentre cadascú mira el seu mar,
seran aquests que et trencaran el cor.
No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.
Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls
del socorrista, ni en el mar. L’amor
són aquests últims metres. La seva soledat.
Joan Margarit
diumenge, 28 d’abril del 2013
res més maco que tu menjant prunes
Joan Colomo
LES PRUNES D'OR
En un incomparable triomf, Migdia mor.
Passada pel flameig, la terra
s'aclivella.
Aglaia seu a l'ombra de la prunera
vella.
Relluen delitoses, endins, les
prunes d'or.
Oh cos d'Aglaia, bru com saonada
fruita,
cimat de cabellera com d'una nit
mortal!
Els llavis se li baden per a la
dolça lluita
i té en els ulls un caire brillant
com de punyal.
Les prunes d'or a Aglaia reüllen
temptadores.
Són en una illa verda, cenyida de
claror;
en el redós, a penes hi ha fresses
torbadores:
un fregadís de mates, l'insecte en
bonior.
Aglaia sent un mot. ¿És ella o el
brancam?
I l'aire es torç, ardent d'una flama
frisosa,
i la calitja parla d'una terrible
fosa.
L'agost com es rebolca, tot sol,
damunt del camp!
Aglaia té una set que eixuga el
seny, la parla ...
Superbament s'aixeca, damnant el seu
descans,
i enfonsa en la prunera les
cobejoses mans
i enlaira tot el rostre, com si
volgués besar-la.
I l'arbre, que amb un lleu
serpejament de branques
sembla oferir-nos l'or, la mel d'algun
pecat,
s'estremeix un moment de la
ferocitat
del gran perfum impúdic i de les dents tan
blanques.Josep Carner, Els fruits saborosos.
dimecres, 24 d’abril del 2013
AVUI, MÉS ALTS
Avui, més alts, ens recordem de vespres similars,
caminant junts per un hort sense vent
on el rec es desborda fins a cobrir la grava,
ja lluny de la glacera.
Vénen les nits portant la neu, i els morts udolen
a sota els espadats, en caserols on bufa el vent, perquè
l'Adversari va fer preguntes massa fàcils
en camins solitaris.
Feliços ara, però no més junts que abans,
veiem la vall amb cases que hi fan llum;
allà baix al molí s'atura el martelleig
i els homes van a casa seva.
Sorolls de l'alba portaran
llibertat per a alguns, però no aquesta pau
que cap ocell pot contradir, que passa,
però encara és aquí, i que ja és prou, perquè, estimada,
o suportada, alguna cosa ha omplert aquest moment.
W. H. Auden (1928)
dissabte, 6 d’abril del 2013
dijous, 4 d’abril del 2013
dijous, 28 de febrer del 2013
diumenge, 10 de febrer del 2013
dimarts, 29 de gener del 2013
dijous, 24 de gener del 2013
divendres, 18 de gener del 2013
dijous, 17 de gener del 2013
LVI
Chant d'automne
I
Bientôt nous plongerons dans les froides ténèbres;
Adieu, vive clarté de nos étés trop courts!
J'entends déjà tomber avec des chocs funèbres
Le bois retentissant sur le pavé des cours.
Adieu, vive clarté de nos étés trop courts!
J'entends déjà tomber avec des chocs funèbres
Le bois retentissant sur le pavé des cours.
Tout l'hiver va rentrer dans mon être: colère,
Haine, frissons, horreur, labeur dur et forcé,
Et, comme le soleil dans son enfer polaire,
Mon coeur ne sera plus qu'un bloc rouge et glacé.
Haine, frissons, horreur, labeur dur et forcé,
Et, comme le soleil dans son enfer polaire,
Mon coeur ne sera plus qu'un bloc rouge et glacé.
J'écoute en frémissant chaque bûche qui tombe
L'échafaud qu'on bâtit n'a pas d'écho plus sourd.
Mon esprit est pareil à la tour qui succombe
Sous les coups du bélier infatigable et lourd.
L'échafaud qu'on bâtit n'a pas d'écho plus sourd.
Mon esprit est pareil à la tour qui succombe
Sous les coups du bélier infatigable et lourd.
II me semble, bercé par ce choc monotone,
Qu'on cloue en grande hâte un cercueil quelque part.
Pour qui? — C'était hier l'été; voici l'automne!
Ce bruit mystérieux sonne comme un départ.
Qu'on cloue en grande hâte un cercueil quelque part.
Pour qui? — C'était hier l'été; voici l'automne!
Ce bruit mystérieux sonne comme un départ.
II
J'aime de vos longs yeux la lumière verdâtre,
Douce beauté, mais tout aujourd'hui m'est amer,
Et rien, ni votre amour, ni le boudoir, ni l'âtre,
Ne me vaut le soleil rayonnant sur la mer.
Douce beauté, mais tout aujourd'hui m'est amer,
Et rien, ni votre amour, ni le boudoir, ni l'âtre,
Ne me vaut le soleil rayonnant sur la mer.
Et pourtant aimez-moi, tendre coeur! soyez mère,
Même pour un ingrat, même pour un méchant;
Amante ou soeur, soyez la douceur éphémère
D'un glorieux automne ou d'un soleil couchant.
Même pour un ingrat, même pour un méchant;
Amante ou soeur, soyez la douceur éphémère
D'un glorieux automne ou d'un soleil couchant.
Courte tâche! La tombe attend; elle est avide!
Ah! laissez-moi, mon front posé sur vos genoux,
Goûter, en regrettant l'été blanc et torride,
De l'arrière-saison le rayon jaune et doux!
Ah! laissez-moi, mon front posé sur vos genoux,
Goûter, en regrettant l'été blanc et torride,
De l'arrière-saison le rayon jaune et doux!
dilluns, 14 de gener del 2013
- (...) ¡Tots hem nascut per conquerir l'univers i no conquerim ni una merda! L'univers és bell, però no es deixa; com totes les noietes virginals de la mirada tan clara, tan agressiva, tan esquerpa, tan salvatge. Tot ve a ser sempre la mateixa història. Un ho ha provat tot: domar aquests àngels gruits, empollar la geografia, forçar l'abisme viscós de la metapsíquica i el freudisme, redimir els esclaus. ¡Si en seria de gloriós redimir-los! Però no es deixen. El proletariat no es deixa, probablement per les mateixes raons fosques i per tant fortíssimes que no es deixen l'univers, els ectoplasmes, les pagesetes angelicals, la geologia. (...) ¿Per què és tan bell ni no el podem posseir? ¿Per què aquesta fam immensa i aquest immens univers no estan fets l'un per l'altre? Ve un moment que l'home es diu: maleïda fam, que voldries més que l'univers, ¡l'univers sencer no et saciaria, és Déu que caldria devorar!
(...)
Ve un moment que l'home es diu: ¡és Déu que vull menjar-me! I Déu es deixa.
Joan Sales, Incerta glòria
Subscriure's a:
Missatges (Atom)