Crònica de l'ocell que dóna corda al món m'ha deixat
profundament enrarida. Buida de mi fins al punt de no saber a quina banda de la
realitat sóc -o en quin compartiment de la porta giratòria, seguint una
metàfora de la pròpia novel·la. La d'abans de llegir la novel·la o la de
després. La de la mitjana plenitud o la de l'experiència propera del sentit
absurd de l'ésser.
Segurament, després de llegir Crònica de
l'ocell que dóna corda al món t'has de quedar així, com encallat, ni
que sigui per un temps, en la realitat feta d'aquesta barreja misteriosa i tan
murakamiana de somni, inconscient, realitat i ficció. Un lloc sense límits i
sense necessitat d'una lògica interna perquè tot s'explica per si sol. Un món
que ens qüestiona perquè és més present del que conscientment i pública
assumim.
És per això que em sento buida. Em reconec a prop d'en
Toru Okada, el protagonista de la novel·la, i, si començo a revisar-me, me
n'adono que jo també tinc una Kumiko per trobar, dolors al cos que m'apareixen
i em desapareixen, que a mi fa uns moments també m'ha caigut un bol ple
d'amanida sense cap mena d'explicació clarament racional i que casualment ahir
vaig somiar que en el precís moment en què ma mare em mirés insistentment
perquè tragués el menjar de la nevera em relliscaria el bol transparent d'entre
les mans.
Tot i que em sembla que el llibre és una mica excessiu
pel que fa a l'extensió (té una mica més de 800 pàgines en l'edició en català),
això permet que entrem de ple a la realitat de Murakami i que en sortim així
com en surto jo, amb malestar al cos. La barreja de gèneres, estils, tons,
d'històries paral·leles, només creen i caracteritzen més aquesta realitat que
és feta de retalls inconnexos però que, estranyament, fan sentit.
Ah, per últim, (apunt que hauríem de fer sempre, sort
que me'n recordo!) la traducció d'Albert Nolla em sembla de treure's el barret.
Tot i que no sé japonès, el català que utilitza em sembla que és el tipus de
llengua que Murakami buscava en l'original: profundament versàtil.
"Una tarda de mitjan octubre, mentre nedava sol a
la piscina municipal, vaig tenir una visió. En aquella piscina sempre hi havia
música de fons, i aquell dia posaven cançons antigues de Frank Sinatra,
com «Dream» o «Little Girl Blue». Jo anava fent piscines
amunt i avall, sense parar atenció a la música. Va ser llavors que vaig tenir
la visió. Potser va ser una revelació.
De sobte em vaig adonar que era dins un pou. Que el
lloc per on nedava no era una piscina sinó el fons d'un pou. L'aigua que
m'envoltava era feixuga i tèbia. Estava absolutament sol, i l'aigua ressonava
d'una manera estranya."
[escrit agost 2016]