El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry, 1943)

He d’acceptar que sempre m’havia fet ràbia aquest llibre. Sí, em semblava una pastilleta de paraules simples i boniques posades totes juntetes més per fer bonic que per cap altra cosa. Tanmateix, no l’havia llegit.

Com ja sabeu, El Petit Príncep narra les aventures d’un aviador que ha tingut una pana i es troba amb un personatge estrany, el petit príncep, que ve d’un altre planeta i que li explica com és el seu món i el viatge que ha fet per arribar a la terra. També és ben conegut que sota l’aparença d’un conte infantil és un llibre que amaga grans veritats de la condició humana.

Doncs bé, ara que ja l’he llegit i que, per tant, puc realment tenir-ne una opinió mínimament formada, vull establir un diàleg amb el meu jo que pensava que era un llibre infantiloide i simplista.

Per començar, és veritat que el llibre té una voluntat clara de desautomatitzar el món dels adults i de qüestionar-lo profundament. Les trobades del petit príncep amb els personatges dels planetes que es va trobant en el seu viatge a través de l’espai són al·legories de comportaments de l’home adult. I d’aquí el petit príncep va extraient actituds que no entén “dels homes grans”. Tots ens podem sentir una mica identificats amb l’home dels negocis, l’embriac o el geògraf i, per tant, és un llibre que incita a la reflexió i a l’autoconeixement.

Ara bé, d’aquí a considerar que és una obra que mostra grans veritats essencials de la humanitat crec que hi ha un pas. Sí, El Petit Príncep parla de grans temes de l’existència humana com l’amor en genèric i l’amistat. Però per mi ho fa de forma massa simple. No pel llenguatge senzillíssim, que em sembla que és part del joc d’infants que ens proposa Saint-Exupéry, sinó perquè, com dir-ho, és una obra a la qual li veus el llautó. Té pretensions de ser una espècie de nova Bíblia contemporània i no se n’amaga, amb aquestes frases sovint curtes i “plenes de contingut”: “Els homes? Em penso que n’hi ha sis o set. Els vaig veure fa anys. Però no saps on trobar-los. El vent se’ls emporta. No tenen arrels, i això els perjudica força” o “Als homes els falta imaginació. Repeteixen el que els diuen...”.

A més, a El petit príncep no hi ha grisos. Un exemple: és cert que poden ser absurdes les actituds del rei, del vanitós, de l’avar... però simplement són tractades des de la visió del nen que no les entén, de forma plana. El món és més complex, senyors. Igualment amb la guineu o la rosa. No només “domesticant” a algú serà amic teu. Algú pot ser un borratxo i no per això beu només per “oblidar la vergonya de beure”. Els homes de la terra poden, des de fora, semblar éssers absurds, però de vegades només apropant-t’hi beus que tenen motius o, almenys, explicacions per fer allò que fan.

És a dir, per anar acabant, és un conte que reconec que té moments tendres i bona intenció, però l’hem de prendre com un punt de partida esquemàtic si l’ús que en volem fer és el de replantejar-nos coses essencials.

I per acabar del tot: per mi, el millor moment que té, i que em sembla que està tractat amb més delicadesa i profunditat (tot i no ser el més famós) és el de la partida del petit príncep, al final de l’obra. “I quan estaràs consolat (sempre acabem consolant-nos) estaràs content d’haver-me conegut. Seràs sempre el meu amic. Desitjaràs de riure amb mi.” 

L'adversari (Emmanuel Carrère 1999)

L’adversari és una obra que reflexiona de forma profunda, sense simplismes, sobre fins on som capaços d’arribar per no decebre els nostres éssers estimats.

Però si bé aquest n’és el teló de fons, és la mentida el vertader protagonista a la novel·la. Per què mentim, com ho fem, fins on la podem arrossegar i quan fa més mal que bé –i viceversa–; són aquestes les qüestions essencials dins de l’obra. És aquí on ens punxa Carrère i tots sagnem. Tots hem mentit i tots podem entendre, en part –i per sort! – a Jean-Claude Romand.

Potser, no obstant això, és el cul-de-sac on arriba el protagonista allò que pot arribar a distanciar-nos del personatge (per aquí no hi passo, jo mai no arribaria tan lluny), però al cap i a la fi només es tracta de portar a l’extrem actituds compartides. Romand és (o hauríem de dir “va ser”?) un home que porta una doble vida –en el sentit més profund del terme–: és home i impostor. La seva vida professional i pública és una mentida, la seva vida personal i emocional és real. I quan apareix el risc de ser desemmascarat, que les dues vides es transformin en una de més dolorosa, no pot suportar la possibilitat de ser descobert com a mentider i mata a tota la seva família. Convertit en assassí, Jean-Claude és considerat un dimoni. Però és aquí on entra la novel·la –o hauríem de dir la crònica periodística?– i la investigació de Carrère: busca entendre per què ho va fer, què pensava quan vivia enmig de l’engany, com va poder viure tants anys en la mentida.

Carrère es presenta com un escriptor exquisit: s’apropa a diferents versions d’una mateixa realitat –la dels supervivents, la del judici, la pròpia paraula de l’acusat– i ens mostra que només podem pretendre assolir interpretacions parcials dels fets.

Tanmateix, darrere d’aquesta indagació aparentment fosca hi ha, també, una cerca de la llum (com bé diu ell mateix): «Si no, no podria afrontar una història tan terrible com la seva. Per mirar de cara, sense complaença morbosa, la nit on vostè va estar, on vostè és encara submergit, cal creure que hi ha una llum en la qual tot el que ha passat, fins i tot l’excés de desgràcia i de mal, ens serà intel·ligible»; Carrère busca entendre amb aquesta obra quins arguments hi ha darrere del mal perquè creu que hi ha d’haver explicacions possibles. És una obra que, com diu ell, només pot ser entesa com un crim o com una pregària.

Història, cartes reals i relat, passat i present, discurs vertader i discurs fals, tot es barreja en el llibre. Sortim de la novel·la amb una barreja absoluta de realitat i ficció –potser només amb la certesa que hem seguit un judici–, sentint-nos més a prop del món interior de Romand i, clarament, amb la idea confosa i inquietant que tots podríem ser ell.

En resum, un llibre molt i molt recomanable per a gent amb ganes de fer un exercici quixotesc: la realitat, a L’adversari, s’eixampla.

[escrit setembre 2015]

Crònica de l'ocell que dóna corda al món (Haruki Murakami, 1994)

Crònica de l'ocell que dóna corda al món m'ha deixat profundament enrarida. Buida de mi fins al punt de no saber a quina banda de la realitat sóc -o en quin compartiment de la porta giratòria, seguint una metàfora de la pròpia novel·la. La d'abans de llegir la novel·la o la de després. La de la mitjana plenitud o la de l'experiència propera del sentit absurd de l'ésser.

Segurament, després de llegir Crònica de l'ocell que dóna corda al món t'has de quedar així, com encallat, ni que sigui per un temps, en la realitat feta d'aquesta barreja misteriosa i tan murakamiana de somni, inconscient, realitat i ficció. Un lloc sense límits i sense necessitat d'una lògica interna perquè tot s'explica per si sol. Un món que ens qüestiona perquè és més present del que conscientment i pública assumim.

És per això que em sento buida. Em reconec a prop d'en Toru Okada, el protagonista de la novel·la, i, si començo a revisar-me, me n'adono que jo també tinc una Kumiko per trobar, dolors al cos que m'apareixen i em desapareixen, que a mi fa uns moments també m'ha caigut un bol ple d'amanida sense cap mena d'explicació clarament racional i que casualment ahir vaig somiar que en el precís moment en què ma mare em mirés insistentment perquè tragués el menjar de la nevera em relliscaria el bol transparent d'entre les mans.

Tot i que em sembla que el llibre és una mica excessiu pel que fa a l'extensió (té una mica més de 800 pàgines en l'edició en català), això permet que entrem de ple a la realitat de Murakami i que en sortim així com en surto jo, amb malestar al cos. La barreja de gèneres, estils, tons, d'històries paral·leles, només creen i caracteritzen més aquesta realitat que és feta de retalls inconnexos però que, estranyament, fan sentit. 

Ah, per últim, (apunt que hauríem de fer sempre, sort que me'n recordo!) la traducció d'Albert Nolla em sembla de treure's el barret. Tot i que no sé japonès, el català que utilitza em sembla que és el tipus de llengua que Murakami buscava en l'original: profundament versàtil.

Ja callo. Només us deixo amb un fragment de la novel·la perquè us feu una mica la idea de com sona:

"Una tarda de mitjan octubre, mentre nedava sol a la piscina municipal, vaig tenir una visió. En aquella piscina sempre hi havia música de fons, i aquell dia posaven cançons antigues de Frank Sinatra, com «Dream» o «Little Girl Blue». Jo anava fent piscines amunt i avall, sense parar atenció a la música. Va ser llavors que vaig tenir la visió. Potser va ser una revelació.

De sobte em vaig adonar que era dins un pou. Que el lloc per on nedava no era una piscina sinó el fons d'un pou. L'aigua que m'envoltava era feixuga i tèbia. Estava absolutament sol, i l'aigua ressonava d'una manera estranya." 

[escrit agost 2016]

                                                                                                          [77]

Cridá l'amich en alt a les gents e dix que amor los manava que amasen en anant e·n seent, en vetlant e·n durment, en parlant e·n callant, en comprant e·n venent, en plorant e·n rient, en plaer e·n languiment, en guanyant e·n perdent. E, en qualsque coses feessen, en totes amassen, cor d'amor n'avien manament.
     
                                                                                                                                                Ramon Llull, Libre d'amich e amat

                                     CIII

Alguns diuen que el paradís, amb les hurís, és agradable,
però jo dic que el suc de la vinya encara ho és més.
Pren el que pots abastar, oblida’t del que et prometen,
que el so del timbal només és agradable de lluny.

                                                           Omar Khayyam, poeta persa (1048-1131)
                                                                               trad. Àlex Queraltó

             Summertime

Julieta Antía Chavela