Com ja sabeu, El Petit Príncep narra les aventures d’un aviador que ha tingut una
pana i es troba amb un personatge estrany, el petit príncep, que ve d’un altre
planeta i que li explica com és el seu món i el viatge que ha fet per arribar a
la terra. També és ben conegut que sota l’aparença d’un conte infantil és un
llibre que amaga grans veritats de la condició humana.
Doncs bé, ara que ja l’he llegit i
que, per tant, puc realment tenir-ne una opinió mínimament formada, vull
establir un diàleg amb el meu jo que pensava que era un llibre infantiloide i
simplista.
Per començar, és veritat que el
llibre té una voluntat clara de desautomatitzar el món dels adults i de
qüestionar-lo profundament. Les trobades del petit príncep amb els personatges
dels planetes que es va trobant en el seu viatge a través de l’espai són
al·legories de comportaments de l’home adult. I d’aquí el petit príncep va
extraient actituds que no entén “dels homes grans”. Tots ens podem sentir una
mica identificats amb l’home dels negocis, l’embriac o el geògraf i, per tant,
és un llibre que incita a la reflexió i a l’autoconeixement.
Ara bé, d’aquí a considerar que és
una obra que mostra grans veritats essencials de la humanitat crec que hi ha un
pas. Sí, El Petit Príncep parla de
grans temes de l’existència humana com l’amor en genèric i l’amistat. Però per
mi ho fa de forma massa simple. No pel llenguatge senzillíssim, que em sembla
que és part del joc d’infants que ens proposa Saint-Exupéry, sinó perquè, com
dir-ho, és una obra a la qual li veus el llautó. Té pretensions de ser una espècie
de nova Bíblia contemporània i no se n’amaga, amb aquestes frases sovint curtes
i “plenes de contingut”: “Els homes? Em penso que n’hi ha sis o set. Els vaig
veure fa anys. Però no saps on trobar-los. El vent se’ls emporta. No tenen
arrels, i això els perjudica força” o “Als homes els falta imaginació.
Repeteixen el que els diuen...”.
A més, a El petit príncep no hi ha grisos. Un exemple: és cert que poden ser
absurdes les actituds del rei, del vanitós, de l’avar... però simplement són
tractades des de la visió del nen que no les entén, de forma plana. El món és
més complex, senyors. Igualment amb la guineu o la rosa. No només “domesticant”
a algú serà amic teu. Algú pot ser un borratxo i no per això beu només per
“oblidar la vergonya de beure”. Els homes de la terra poden, des de fora,
semblar éssers absurds, però de vegades només apropant-t’hi beus que tenen
motius o, almenys, explicacions per fer allò que fan.
És a dir, per anar acabant, és un
conte que reconec que té moments tendres i bona intenció, però l’hem de prendre
com un punt de partida esquemàtic si l’ús que en volem fer és el de
replantejar-nos coses essencials.
I per acabar del tot: per mi, el
millor moment que té, i que em sembla que està tractat amb més delicadesa i
profunditat (tot i no ser el més famós) és el de la partida del petit príncep,
al final de l’obra. “I quan estaràs consolat (sempre acabem consolant-nos)
estaràs content d’haver-me conegut. Seràs sempre el meu amic. Desitjaràs de
riure amb mi.”
