- (...) ¡Tots hem nascut per conquerir l'univers i no conquerim ni una merda! L'univers és bell, però no es deixa; com totes les noietes virginals de la mirada tan clara, tan agressiva, tan esquerpa, tan salvatge. Tot ve a ser sempre la mateixa història. Un ho ha provat tot: domar aquests àngels gruits, empollar la geografia, forçar l'abisme viscós de la metapsíquica i el freudisme, redimir els esclaus. ¡Si en seria de gloriós redimir-los! Però no es deixen. El proletariat no es deixa, probablement per les mateixes raons fosques i per tant fortíssimes que no es deixen l'univers, els ectoplasmes, les pagesetes angelicals, la geologia. (...) ¿Per què és tan bell ni no el podem posseir? ¿Per què aquesta fam immensa i aquest immens univers no estan fets l'un per l'altre? Ve un moment que l'home es diu: maleïda fam, que voldries més que l'univers, ¡l'univers sencer no et saciaria, és Déu que caldria devorar!
(...)
Ve un moment que l'home es diu: ¡és Déu que vull menjar-me! I Déu es deixa.

                                                                                              Joan Sales, Incerta glòria