FLOR GELOSA

L'explorador que la va voler aclimatar no sabia com era. Va plantar l'única llavor que tenia sota la finestra de la seva cambra. L'endemà mateix va veure un brotet que sortia de terra com gelatina glaçada. I l'endemà passat en va veure un altre al costat del primer. Cada dia naixia un brot, primer a una banda, després a l'altra de la llavor pare-mare, amb un estil molt militar. Els primers brots ja eren alts quan els darrers van acabar de néixer. Una pura delícia. I l'home estava satisfet. Tot el baix de la casa era un núvol de verd fet d'unes fulles que a la més lleugera de les brises palpitaven delicadament: més gracioses i transparents que les ales d'una mosca. El dia que les flors es van obrir el sol va trigar una mica a pondre's: badava. El perfum que sortia de tot plegat tenia una mena de frescor regalada. El voltant de la casa era una festa major d'alegria. Ara que, sota de tanta alegria, trafeguejava l'infern. Les arrels d'aquestes flors semblava que tinguessin centúries i van començar a turmentar la casa per sota: els feia nosa. Volien la terra que la casa cobria. Ho volien tot: l'absolut. La casa es va desnivellar per la banda dreta. Li va caure un tros de barana del terrat. Li va saltar un batent de persiana. Una nit va semblar que la sacsegessin a mort. En fer-se de dia la casa era lluny. Havia fugit esparverada.
          
                                                                                                                                                 Mercè Rodoreda, Viatges i flors

Brassaï. Paris

                                 
                                            Träumerei

à Mademoiselle Jeanne de Bret                           

Anna Lentsch

i és que aquí la merda se'ns menja

                   EL BANY
A l'aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.
                                Fuig.
                                           Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
                                                                Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
                               Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
que li queden pel cos evaporant-se
són crits d'amor.
                                  Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l'excés d'aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se'm desboca quan la miro
dreta o jaient.
                             T'adoro
fins l'esquelet.
                                                     
                                                   J. Vinyoli

               

                    LA LLEONA FERIDA

Moro seguint el rastre de la lleona ferida,
amb pas ombrívol d'amor desesperançada.
Mai més no rugirem, aparellats, de nit,
ni beurem a l'aiguaneix, ulls aclucats, a l'aurora.
El caçador que et feria també m'ha encertat a mi.
Un dard igual, entrat igual, en el mateix indret,
ens crema les entranyes.

                                              Joan Vinyoli