res més maco que tu menjant prunes
Joan Colomo
LES PRUNES D'OR
En un incomparable triomf, Migdia mor.
Passada pel flameig, la terra
s'aclivella.
Aglaia seu a l'ombra de la prunera
vella.
Relluen delitoses, endins, les
prunes d'or.
Oh cos d'Aglaia, bru com saonada
fruita,
cimat de cabellera com d'una nit
mortal!
Els llavis se li baden per a la
dolça lluita
i té en els ulls un caire brillant
com de punyal.
Les prunes d'or a Aglaia reüllen
temptadores.
Són en una illa verda, cenyida de
claror;
en el redós, a penes hi ha fresses
torbadores:
un fregadís de mates, l'insecte en
bonior.
Aglaia sent un mot. ¿És ella o el
brancam?
I l'aire es torç, ardent d'una flama
frisosa,
i la calitja parla d'una terrible
fosa.
L'agost com es rebolca, tot sol,
damunt del camp!
Aglaia té una set que eixuga el
seny, la parla ...
Superbament s'aixeca, damnant el seu
descans,
i enfonsa en la prunera les
cobejoses mans
i enlaira tot el rostre, com si
volgués besar-la.
I l'arbre, que amb un lleu
serpejament de branques
sembla oferir-nos l'or, la mel d'algun
pecat,
s'estremeix un moment de la
ferocitat
del gran perfum impúdic i de les dents tan
blanques.Josep Carner, Els fruits saborosos.
