tàcitament

Naturaleza viva, Frida Kahlo

TRO VOS MI SIATZ RENDUDA

Tantes parets entre tu i jo. L’enyor,
exhaust, no arriba fins a tu. No veu com se’t va fent
vida, en indrets i en moments que són veritat aguda
no desfets com el seu desesper. Gos
pròdig d’esverament brutal, es llança a rebolcar-se
per la pols d’un estiu sense remei.
Oh, per la set massa confusa, un sol
fil d’aigua, un sol record teu a cada instant,
fins que em siguis tornada.

                                 Gabriel Ferrater

"Un que em segueixi a tot arreu" Jauja

Tam-patam-tam, que les figues són verdes,
tam-patam-tam, que ja maduraran,
si no maduren el dia de Pasqua
maduraran en el dia del Ram.

“Amics, no us amoïneu. Tot anirà bé, esteu on esteu. El que hem viscut no ens ho trauran, i el que hem de viure és a les nostres mans” Joan Colomo, Els amigos

En Viena bailaré contigo
con un disfraz que tenga
cabeza de río.
¡Mira qué orilla tengo de jacintos!
Dejaré mi boca entre tus piernas,
mi alma en fotografías y azucenas,
y en las ondas oscuras de tu andar
quiero, amor mío, amor mío, dejar,
violín y sepulcro, las cintas del vals.

                   
                            GALL

Gall que cimeges en la torre més alta,
heus-me ací en la partió de la nit i l’aurora.
En la nit del temps crida sempre el teu cant.

Temps difunt, temps difunt, et veig
com un riu allargant-se en la fosca.
De la terra sóc hoste inexpert,
sempre en exili, dintre meu,
mirant les aigües entre murs
de la ciutat abandonada.

Gall que cimeges en la nit,
gall salvatge endinsat
en la boscúria espessa -qui no es mou
de la ribera trista, contemplant
el pas feixuc de l’aigua morta,
mai no et veurà ni sentirà el teu crit.

Però el bon caçador que es lleva
a l’hora greu entre la nit i l’alba,
sent la crida en el bosc,
ple de secretes aigües vives,
i pren el camí que duu
cap a la veu intacta.

Penell tocat per l’aurora,
al cim de tot de la flama,
pausadament gira el gall.
               
                                    dins el Callat

                  EL GUANY

Mai no et rendeixis.
                                        Gira’t del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l’últim crit
del gall dels boscos.
                                       Entra
mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t’hagis tret
el feixuc escafrandre,
t’hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

                                  dins Vent d'Aram

Joan Vinyoli

              "porque estamos nosotros enzarzados

              en mundo, sarmentosos

              de historia acumulada" 

                                                                      Jaime Gil de Biedma, "Amistad a lo largo"

25 »Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? 26 Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? 27 ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? 28 I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen,29 però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. 30 I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? 31 Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. 32 Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. 33 Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. 34 No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.                                                                                                       Mt 6, 25-34

perquè no sé què ens vol dir, exactament:

Si tens pressa, agafa el camí més llarg.—Proverbi japonès

"Por los ojos nos vamos de la vida".  Ramón Gómez de la Serna

Autoretrat. Annie Leivobitz

Y la pintura había llegado a aburrirle. Durante muchos años había soñado com la ininterrumpida extensión de tiempo que le proporcionaría su retiro, como lo habían hecho los millares de directores de arte que también se habían ganado la vida trabajando en agencias de publicidad. Pero después de haber pintado casi a diario desde que se trasladó a la costa, había perdido el interés por lo que estaba haciendo. La apremiante exigencia de pintar había desaparecido, la empresa destinada a llenar el resto de su vida se había venido abajo. Ya no tenía más ideas. Cada pintura que hacía acababa pareciéndose a la anterior. Sus abstracciones pintadas con brillantes colores siempre habían ocupado un lugar prominente en la exposición de artistas locales de Starfish Beach, y las tres obras que aceptó una galería de la cercana población de turística habían sido vendidas a sus mejores clientes. Pero de eso habían pasado casi dos años. Ahora no tenía nada que mostrar. Todo se había quedado en nada. Como pintor era y probablemente sería siempre "el alegre remendón", ese mote del que había llegado a enterarse que le había puesto el hijo satírico. Era como si pintar hubiera sido un exorcismo. Pero ¿qué malignidad había sido destinado a expulsar? ¿El más antiguo de sus autoengaños? ¿O acaso dedicarse a pintar había sido un intento de librarse del conocimiento de que naces para vivir y, en cambio, te mueres? De repente estaba perdido en nada, en el sonido de las dos sílabas "nada" tanto como en la nada, perdido y a la deriva, y el temor empezaba a embargarle. No hay nada sin riesgo, pensaba, nada, nada, no hay nada que no se malogre, ¡ni siquiera pintar unos estúpidos cuadros!
                                             
                                                                                                                                                     Elegía, Philip Roth

Double nude portrait: the artist and his second wife, Stanley Spencer

                                                                          La pesta negra

pararem bojos amb això de l'amor
amb això de les flors,
amb això dels petons, que no troben moments

                       les Oques Grasses, que ens fan somriure de vegades

Saturn devorant els seus fills, P. P. Rubens

Saturno devorando a sus hijos, F. Goya

Saturn (Cronos) devorant els seus fills (retrat dels nebots i de mi mateix), Tià Zanoguera

The death of King Arthur, James Archer

"Amis, por las gens enginyer
Fu la tomba al leuch posea
Qu'ensi la fist Morgan la fea
Por apayser lonydan martire."

                        La faula, Guillem de Torroella

                            
                            Comptes amb mi? Compto amb tu?

La ternura, Oswaldo Guayasamín

(segur que mai ningú podrà o sabrà com oblidar qui és)

"Escriba y no haga nada más"

Història de la meva mort

Fruita. Setembre del 78

Aquesta ets tu amb vint anys. La vida dintre.
El pare et feia aquesta foto i tu
t'enrojolaves i feies la discreta
abocant aigua. No sabies encara
que algun dia, algun fill, diria:
"Aquesta ets tu amb vint anys. La vida dintre".

KENSINGTON

La llum de l'estiu nòrdic és immensa,
i aquelles tardes que no moren mai.
Com la pau de després. Quan elles diuen
gairebé el vell secret que cerquem sempre
per camins nous.
                                      I ella parla, i em diu
les imatges que amb ella fan camí:
el camí seu, tan lent, per on la meno
fins al cim.
                        "Sempre em sembla que em transformo.
No sabràs mai les coses que em fas creure,
cos meu. Una vegada, vaig ser Kensington,
aquesta estesa de carrers retorts,
clars de llum sense sol. I fa un moment
et dic que m'he tornat una flor groga."
     D'imaginar floral, a mi m'és fàcil.
Du bist wie eine Blume, i a la mà
tinc encara un record de flor carnívora,
la cosa que es va obrint fins a una flor
de carn humida, corol·la desclosa
vasta increïblement, perquè, insecte,
m'hi doni. Dic:
                            "Et tornes una flor,
i tot el cos et puja cap aquí." 
      M'he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos
que sé calcar no valen. Corregeix:
      "No, si la flor no compta. És que era tota
groga. Te m'he tornat una flor groga."
               
                                                  Gabriel Ferrater

- [...] Si em sé les obres completes de Bach i de Haydn i en puc fer els millors comentaris, amb això ningú no queda servit. Ara bé, si agafo el meu instrument i toco un shimmy lleuger, el shimmy serà bo o dolent, però farà feliç a la gent, se'ls ficarà a les cames, a la sang. Només depèn d'això. Fixeu-vos, dins una sala de ball, en les cares a l'instant de reprendre la música després d'una llarga pausa: ¡com llampeguen els ulls, com s'estremeixen les cames, com es posen a riure les cares! És per això que fem música.

                                                                                                                 El llop estepari, Hermann Hesse.
                                                                                                                    trad. Margarida Sugranyes

"però com un gos afamat, vaig assaborir la mica d'escalfor, la glopada d'amor, el bocí d'estima" 

El llop estepari

Donovan - Peregrine

The world will go, the world will go
The world will go, the world will go, and so am I

"Per primer cop". Mazoni

            Alexander Rodchenko

Ens demanen silenci, quan ens queden encara
tantes coses per dir -"a dormir, a callar"-,
                                                                        Vicent Andrés Estallés

i tenim l'enyorança amarga de la terra

 

 

       245

I held a Jewel in my fingers –
And went to sleep –
The day was warm, and winds were prosy –
I said «'Twill keep» –

I woke – and chid my honest fingers,
The Gem was gone –
And now, an Amethyst remembrance
Is all I own –

                            
                                 Emily Dickinson




                                                                   245
                                                   Tenía entre mis dedos una joya
                                                   y me dormí.
                                                   Era un día cálido, el viento era cansino,
                                                   dije: «se quedará».
                                 
                                                    Desperté. Y reprendí a mis fieles dedos:
                                                    la gema ya no estaba.
                                                    Y ahora es un recuerdo de amatista
                                                    todo lo que me queda.

"Yo estaba limpiando una habitación, perdido en pensamientos, llegué al diván y no podía acordarme si lo había limpiado o no. Como esos actos son habituales e inconscientes no podía acordarme y tenía la impresión de que era imposible hacerlo, por lo tanto, si lo había limpiado y me había olvidado, es decir, si había actuado inconscientemente, era exactamente igual que si no lo hubiera hecho. Si alguien consciente me hubiera estado observando, se podría establecer el hecho, pero si nadie lo había visto o alguien lo hubiera visto inconscientemente, si la totalidad de una vida compleja de mucha gente se desarrolla inconscientemente, es como si esa vida no hubiera existido"  Tolstói

Déu va passar-hi en primavera i tot cantava al seu pas
Canta la terra encara entera, i canta que cantaràs
Canta l'ocell, lo riu, la planta, canten la lluna i el sol

Melancholia

 

 

 

 

Arcade Fire - Photograph

I'm gonna make me a big sharp axe
Shining steel tempered in the fire
I'll chop you down like an old dead tree
Dirty old town
Dirty old town
                                  Ewan MacColl

i creus que és injust però no ho dius a ningú
i creus que és injust però no ho dius a ningú

                                                                                         
                                                                                                        FLOR GELOSA

L'explorador que la va voler aclimatar no sabia com era. Va plantar l'única llavor que tenia sota la finestra de la seva cambra. L'endemà mateix va veure un brotet que sortia de terra com gelatina glaçada. I l'endemà passat en va veure un altre al costat del primer. Cada dia naixia un brot, primer a una banda, després a l'altra de la llavor pare-mare, amb un estil molt militar. Els primers brots ja eren alts quan els darrers van acabar de néixer. Una pura delícia. I l'home estava satisfet. Tot el baix de la casa era un núvol de verd fet d'unes fulles que a la més lleugera de les brises palpitaven delicadament: més gracioses i transparents que les ales d'una mosca. El dia que les flors es van obrir el sol va trigar una mica a pondre's: badava. El perfum que sortia de tot plegat tenia una mena de frescor regalada. El voltant de la casa era una festa major d'alegria. Ara que, sota de tanta alegria, trafeguejava l'infern. Les arrels d'aquestes flors semblava que tinguessin centúries i van començar a turmentar la casa per sota: els feia nosa. Volien la terra que la casa cobria. Ho volien tot: l'absolut. La casa es va desnivellar per la banda dreta. Li va caure un tros de barana del terrat. Li va saltar un batent de persiana. Una nit va semblar que la sacsegessin a mort. En fer-se de dia la casa era lluny. Havia fugit esparverada.
          
                                                                                                                                                 Mercè Rodoreda, Viatges i flors

Brassaï. Paris

                                 
                                            Träumerei

à Mademoiselle Jeanne de Bret                           

Anna Lentsch

i és que aquí la merda se'ns menja

                   EL BANY
A l'aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.
                                Fuig.
                                           Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
                                                                Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
                               Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
que li queden pel cos evaporant-se
són crits d'amor.
                                  Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l'excés d'aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se'm desboca quan la miro
dreta o jaient.
                             T'adoro
fins l'esquelet.
                                                     
                                                   J. Vinyoli

               

                    LA LLEONA FERIDA

Moro seguint el rastre de la lleona ferida,
amb pas ombrívol d'amor desesperançada.
Mai més no rugirem, aparellats, de nit,
ni beurem a l'aiguaneix, ulls aclucats, a l'aurora.
El caçador que et feria també m'ha encertat a mi.
Un dard igual, entrat igual, en el mateix indret,
ens crema les entranyes.

                                              Joan Vinyoli