GALL

Gall que cimeges en la torre més alta,
heus-me ací en la partió de la nit i l’aurora.
En la nit del temps crida sempre el teu cant.

Temps difunt, temps difunt, et veig
com un riu allargant-se en la fosca.
De la terra sóc hoste inexpert,
sempre en exili, dintre meu,
mirant les aigües entre murs
de la ciutat abandonada.

Gall que cimeges en la nit,
gall salvatge endinsat
en la boscúria espessa -qui no es mou
de la ribera trista, contemplant
el pas feixuc de l’aigua morta,
mai no et veurà ni sentirà el teu crit.

Però el bon caçador que es lleva
a l’hora greu entre la nit i l’alba,
sent la crida en el bosc,
ple de secretes aigües vives,
i pren el camí que duu
cap a la veu intacta.

Penell tocat per l’aurora,
al cim de tot de la flama,
pausadament gira el gall.
               
                                    dins el Callat

                  EL GUANY

Mai no et rendeixis.
                                        Gira’t del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l’últim crit
del gall dels boscos.
                                       Entra
mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t’hagis tret
el feixuc escafrandre,
t’hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

                                  dins Vent d'Aram

Joan Vinyoli