acabo de descobrir que la foto d'aquesta publicació meva (http://www.declina.blogspot.com.es/2012/07/sky-is-womb-and-shes-moon-bon-iver.html#comment-form) és del mateix autor que aquesta teva. ja pensava que no el trobaria mai.
Per cert, vaig comprar-te el llibre en francès als Encants. però pot ser que ja el tinguis, oi?
Es refereix en part a la mort, però no a una mort física. És la mort d'alguna part, la caiguda del cap -d'un sentiment, de la il·lusió. En el context del llibre podríem dir que és la traïció personal al propi principi vital. Totalment d'acord amb la visió de la mort com en una possible elevació, i de fet la novel·la gira molt al voltant d'aquest tema -però no en el cas de la caiguda a la qual he fet referència, segons la meva opinió.
(Hola Jorge!) Jo diria que la caiguda ens és destinada. Així, en passiva, ho entenc millor. Totalment en desacord amb la mort com una forma d'elevació. Ni tampoc com una caiguda. Buit. Buit, senyors. Meravellós!
Sí, buit (no em costa imaginar-me'l). Però sempre hi ha el que precedeix la mort, no? el context -potser el que ens produeix les sensacions de caiguda o d'elevació. no ho sé.
Que no et costa? Uau. A mi més impossible. Interassant i molt evident que hagis utilitzat el verb precedir, exactament precedir enlloc de "el que ve després de". No puc dir res. Tu hi col·loques un context. Per mi la caiguda i l'elavació són sensacions purament vitals (quina evidència). No tenen res més a revelar que no sigui més vida. La mort és una altra cosa, que no sabem què és i que tanmateix és vital però les sensacions que provoqui no ens són conegudes. Per tant parlem de buit, en tot cas, si ens hi atrevim -que ho hem de fer. Prefereixo guardar-me l'elevació i la caiguda per a la vida. I en aquest ordre.
Nadie puede dudar de que las cosas recaen. Un señor se enferma, y de golpe un miércoles recae. Un lápiz en la mesa recae seguido. Las mujeres, cómo recaen. Teóricamente a nada o a nadie se le ocurría recaer pero lo mismo está sujeto, sobre todo porque recae sin conciencia, recae como si nunca antes. Un jazmín, para dar un ejemplo perfumado. A esa blancura, ¿de dónde le viene su penosa amistad con el amarillo? El mero permanecer ya es recaída: el jazmín, entonces. Y no hablamos de las palabras, esas recayentes deplorables, ni de los buñuelos fríos, que son la recaída clavada.
acabo de descobrir que la foto d'aquesta publicació meva (http://www.declina.blogspot.com.es/2012/07/sky-is-womb-and-shes-moon-bon-iver.html#comment-form) és del mateix autor que aquesta teva. ja pensava que no el trobaria mai.
ResponEliminaPer cert, vaig comprar-te el llibre en francès als Encants. però pot ser que ja el tinguis, oi?
me n'alegro.
Eliminasí que el tinc, però no en francès.
Es refereix a la mort? També podriem pensar en la mort com en una elevació, no en una caiguda.
ResponEliminaEs refereix en part a la mort, però no a una mort física. És la mort d'alguna part, la caiguda del cap -d'un sentiment, de la il·lusió.
EliminaEn el context del llibre podríem dir que és la traïció personal al propi principi vital.
Totalment d'acord amb la visió de la mort com en una possible elevació, i de fet la novel·la gira molt al voltant d'aquest tema -però no en el cas de la caiguda a la qual he fet referència, segons la meva opinió.
Ah, perdó, però qui ets?
Mmm... un amic d'una amiga de la Marina. Coneixes a la Laia Feixes? Pregunta-li per Jorge Montolío.
Elimina(Hola Jorge!)
EliminaJo diria que la caiguda ens és destinada. Així, en passiva, ho entenc millor. Totalment en desacord amb la mort com una forma d'elevació. Ni tampoc com una caiguda. Buit. Buit, senyors. Meravellós!
Sí, buit (no em costa imaginar-me'l). Però sempre hi ha el que precedeix la mort, no? el context -potser el que ens produeix les sensacions de caiguda o d'elevació. no ho sé.
EliminaQue no et costa? Uau. A mi més impossible.
EliminaInterassant i molt evident que hagis utilitzat el verb precedir, exactament precedir enlloc de "el que ve després de". No puc dir res.
Tu hi col·loques un context. Per mi la caiguda i l'elavació són sensacions purament vitals (quina evidència). No tenen res més a revelar que no sigui més vida. La mort és una altra cosa, que no sabem què és i que tanmateix és vital però les sensacions que provoqui no ens són conegudes. Per tant parlem de buit, en tot cas, si ens hi atrevim -que ho hem de fer. Prefereixo guardar-me l'elevació i la caiguda per a la vida. I en aquest ordre.
"No tenen res més a revelar que no sigui més vida". M'agrada. (l'altra part, la de l'ordre, no. hauríem de parlar-ne)
EliminaNadie puede dudar de que las cosas recaen. Un señor se enferma, y de golpe un miércoles recae. Un lápiz en la mesa recae seguido. Las mujeres, cómo recaen. Teóricamente a nada o a nadie se le ocurría recaer pero lo mismo está sujeto, sobre todo porque recae sin conciencia, recae como si nunca antes. Un jazmín, para dar un ejemplo perfumado. A esa blancura, ¿de dónde le viene su penosa amistad con el amarillo? El mero permanecer ya es recaída: el jazmín, entonces. Y no hablamos de las palabras, esas recayentes deplorables, ni de los buñuelos fríos, que son la recaída clavada.
ResponEliminauau
Eliminai això amb la pronuncia de la seva erra és com encara més noséquè
Elimina