divendres, 14 de setembre del 2012





La gent camina mirant el terra, arrossega la mirada per la pols. Només aixeca el cap obstinat per mirar el cel quan veu llum en aquesta -el reflex del sol. Llavors sí: aleshores alça la mirada ben amunt, i respira per un segon la immensitat del blau. 

 Per què oblida els balcons -les mostres de vida arraconades entre el terra i el cel-; la mica d'humanitat enlairada?

Publicat per a

7 comentaris:

  1. Marta Torrella14 de setembre del 2012, a les 8:12

    aixòç és teu?

    ResponElimina
  2. m14 de setembre del 2012, a les 14:56

    que ama humanitat enlairada

    hm jo també miro balcons
    però no tant per espiar
    sinó perquè sempre noto que m'espien

    avui amb la Turre n'hem vist un de molt potent, un CAP literalment d'un iaio amb un polo blau, quatre pèls dalt del cap que dissimulaven com podien el temps i unes ulleres de sol negres ben negres. ha estat molt diver. :)

    ResponElimina
  3. m15 de setembre del 2012, a les 8:57

    UALA UALA TIA
    ACABO DE VEURE LA GÀBIA DEL COSTAT

    és que una cosa què li passa al mooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo

    ResponElimina
  4. capdou16 de setembre del 2012, a les 9:54

    ostres, doncs precisament a mi em fascinen els balcons. és un dels meus loquíssims amoenus. però tens raó

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)