"-Anem, doncs...
          Mes, en aquell punt, la tranquil·litat de gorg pregon desaparegué d'un tret, i quelcom furibund, demoníac, resplendí en els ulls verds de la dona.
          Allargà novament el braç d'un gest fatídic.
- Tampoc, amb tu! Mai més...! No provis pas de seguir-me... Te... mataria!
           I resolta, se'l mirà de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l'ànima la terrible amenaça.
           Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l'esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.
           Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí."

                                                                               Solitud, Víctor Català