L'adversari (Emmanuel Carrère 1999)

L’adversari és una obra que reflexiona de forma profunda, sense simplismes, sobre fins on som capaços d’arribar per no decebre els nostres éssers estimats.

Però si bé aquest n’és el teló de fons, és la mentida el vertader protagonista a la novel·la. Per què mentim, com ho fem, fins on la podem arrossegar i quan fa més mal que bé –i viceversa–; són aquestes les qüestions essencials dins de l’obra. És aquí on ens punxa Carrère i tots sagnem. Tots hem mentit i tots podem entendre, en part –i per sort! – a Jean-Claude Romand.

Potser, no obstant això, és el cul-de-sac on arriba el protagonista allò que pot arribar a distanciar-nos del personatge (per aquí no hi passo, jo mai no arribaria tan lluny), però al cap i a la fi només es tracta de portar a l’extrem actituds compartides. Romand és (o hauríem de dir “va ser”?) un home que porta una doble vida –en el sentit més profund del terme–: és home i impostor. La seva vida professional i pública és una mentida, la seva vida personal i emocional és real. I quan apareix el risc de ser desemmascarat, que les dues vides es transformin en una de més dolorosa, no pot suportar la possibilitat de ser descobert com a mentider i mata a tota la seva família. Convertit en assassí, Jean-Claude és considerat un dimoni. Però és aquí on entra la novel·la –o hauríem de dir la crònica periodística?– i la investigació de Carrère: busca entendre per què ho va fer, què pensava quan vivia enmig de l’engany, com va poder viure tants anys en la mentida.

Carrère es presenta com un escriptor exquisit: s’apropa a diferents versions d’una mateixa realitat –la dels supervivents, la del judici, la pròpia paraula de l’acusat– i ens mostra que només podem pretendre assolir interpretacions parcials dels fets.

Tanmateix, darrere d’aquesta indagació aparentment fosca hi ha, també, una cerca de la llum (com bé diu ell mateix): «Si no, no podria afrontar una història tan terrible com la seva. Per mirar de cara, sense complaença morbosa, la nit on vostè va estar, on vostè és encara submergit, cal creure que hi ha una llum en la qual tot el que ha passat, fins i tot l’excés de desgràcia i de mal, ens serà intel·ligible»; Carrère busca entendre amb aquesta obra quins arguments hi ha darrere del mal perquè creu que hi ha d’haver explicacions possibles. És una obra que, com diu ell, només pot ser entesa com un crim o com una pregària.

Història, cartes reals i relat, passat i present, discurs vertader i discurs fals, tot es barreja en el llibre. Sortim de la novel·la amb una barreja absoluta de realitat i ficció –potser només amb la certesa que hem seguit un judici–, sentint-nos més a prop del món interior de Romand i, clarament, amb la idea confosa i inquietant que tots podríem ser ell.

En resum, un llibre molt i molt recomanable per a gent amb ganes de fer un exercici quixotesc: la realitat, a L’adversari, s’eixampla.

[escrit setembre 2015]