i els meus cabells als quatre vents;
i aquest mirar tan indecís,
ara amargant, ara endolcit,

GENT A LA PLATJA

La dona aparca el cotxe a un carrer vora la platja.

Baixa i, a poc a poc, treu i desplega

Blue lines X, Georgia O'Keeffe

la cadira de rodes.

Després, agafa el noi, que s’ha fet gran,

l’asseu i li col·loca bé les cames.

Aparta uns quants cabells que li van a la cara

i a poc a poc empeny,

sentint que el vent li fa onejar la roba,

la cadira de rodes cap al mar.

Entra a la platja pels taulons de fusta,

però els taulons s’aturen a uns deu metres de l’aigua.

A prop, el socorrista mira el mar.

La dona aixeca el noi de la cadira

per sota els braços i, d’esquena a l’aigua,

avança mentre els peus inerts del xicot

deixen uns solcs tristíssims en la sorra.

L’ha dut fins a on arriben les onades,

l’ha deixat a la sorra i torna enrere

a recollir una ombrel·la i la cadira.

A prop, el socorrista mira el mar.

Els últims metres. Sempre falten

els maleïts, terribles últims metres.

I mentre cadascú mira el seu mar,

seran aquests que et trencaran el cor.

No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.

Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls

del socorrista, ni en el mar. L’amor

són aquests últims metres. La seva soledat.

                                              Joan Margarit

(a classes de català em diuen que)
"l'excepció és un perill"

Henri Cartier-Bresson

"Tot seria revelació si ho acollíssim en estat naixent"
                                                       Albert Soler

                                                                                 res més maco que tu menjant prunes   
                                                                                                                        Joan Colomo



            LES PRUNES D'OR

En un incomparable triomf, Migdia mor.

Passada pel flameig, la terra s'aclivella.

Aglaia seu a l'ombra de la prunera vella.

Relluen delitoses, endins, les prunes d'or.

Oh cos d'Aglaia, bru com saonada fruita,

cimat de cabellera com d'una nit mortal!

Els llavis se li baden per a la dolça lluita

i té en els ulls un caire brillant com de punyal.

Les prunes d'or a Aglaia reüllen temptadores.

Són en una illa verda, cenyida de claror;

en el redós, a penes hi ha fresses torbadores:

un fregadís de mates, l'insecte en bonior.

Aglaia sent un mot. ¿És ella o el brancam?

I l'aire es torç, ardent d'una flama frisosa,

i la calitja parla d'una terrible fosa.

L'agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!

Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla ...

Superbament s'aixeca, damnant el seu descans,

i enfonsa en la prunera les cobejoses mans

i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la.

I l'arbre, que amb un lleu serpejament de branques

sembla oferir-nos l'or, la mel d'algun pecat,

s'estremeix un moment de la ferocitat

del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.

                                      Josep Carner, Els fruits saborosos.

               


                           AVUI, MÉS ALTS

Avui, més alts, ens recordem de vespres similars,
caminant junts per un hort sense vent
on el rec es desborda fins a cobrir la grava,
ja lluny de la glacera.

Vénen les nits portant la neu, i els morts udolen
a sota els espadats, en caserols on bufa el vent, perquè
l'Adversari va fer preguntes massa fàcils
en camins solitaris.

Feliços ara, però no més junts que abans,
veiem la vall amb cases que hi fan llum;
allà baix al molí s'atura el martelleig
i els homes van a casa seva.

Sorolls de l'alba portaran
llibertat per a alguns, però no aquesta pau
que cap ocell pot contradir, que passa,
però encara és aquí, i que ja és prou, perquè, estimada,
o suportada, alguna cosa ha omplert aquest moment.

                                                         W. H. Auden (1928)