Era d'aquesta espècie gegant que sol aparèixer passada la canícula, d'un gris-verd elegantíssim, llarg com el dit. Movia el caparró, graciós com un cor estilitzat, al cim del tòrax curt i esvelt que contrastava amb l'opulència de l'abdomen. Avançà una mica i es deturà mirant endarrera, com si li cridés l'atenció alguna cosa: un altre plegamans, més petit, que s'hi atansava com amb por. Vaig comprendre de què anava: el primer era la femella, el segon el mascle; recordava haver-ne llegit alguna cosa ja fa anys. El mascle estengué les ales amb una mena d'estremiment i se li posà damunt prenent-la entre les potes. Jo ho observava amb aquella barreja de curiositat i de fàstic que ens fa sentir el misteri de la renovació de la vida; la cosa durava i durava; havia passat una hora llarga i el pigmeu seguia sobre la geganta. Un estremiment a penes perceptible el recorria; estava com extasiat. Jo havia encès la meva pipa, disposat a saber, rellotge a la vista, quant duraria la cerimònia i em revenien estirabots d'en Soleràs: "L'amor és sublim pel qui el fa i obscè per qui s'ho mira." Els quarts i les mitges hores anaven passant; els estremiments es prolongaven. Cansat d'observar-los me'n vaig anar a fer un tomb pels encontorns. Un parell d'hores després torno al meu observatori: la parella hi era encara. El mascle continuava com extasiat damunt d'ella, però ja no tenia cap: ella, amb el seu graciós caparró girat endarrera, el devorava a poc a poc i resultava impossible de saber si aquells últims estremiments eren de plaer o de terror o de totes dues coses a la vegada.Incerta glòria
